Ha mort Manuel Fraga Iribarne i internet ("les xarxes socials", que diuen ara) s'ha omplert de comentaris. Al costat dels respectuos i equilibrats n'he vist un bon número, massa, de fora de to, incloent-hi bromes de mal gust, burles i insults directes. Donat que intento filtrar la imbecil·litat (a Twitter segueixo pocs usuaris, i no gaires són del país), dedueixo que la cosa ha estat en realitat molt més greu.
Els nous "demòcrates" consideren que es poden burlar de la mort d'algú pel seu passat franquista, obviant que també en el seu historial polític va ser escollit democràticament pels gallecs com a president autonòmic. Però, què importen els vots d'uns quants milers de gallecs, quan del que es tracta és de denigrar algú que ha col·laborat amb l'anterior règim? Democràcia? Els demòcrates no la necessiten.
En la lògica d'una part de la població haver col·laborat amb el règim franquista és un pecat capital, convenientment singularitzat en els ministres i alts càrrecs d'aquell règim. És molt superior a qualsevol altre pecat i anul·la qualsevol acció política o de qualsevol altra mena posterior; res no és comparable a haver tingut una connexió amb el franquisme.
Naturalment que el règim franquista va ser autoritari i va causar un número important de víctimes, entre assassinats, ferits, perseguits, torturats i empresonats. Però ara sembla que es dibuixa un retrat del passat en el qual, míticament, la pràctica totalitat de la població era antifranquista i vivia a la clandestinitat. No hi havia ni un sol alcalde, ni un sol periodista, ningú, que col·laborés o donés suport a Franco... Franco estava completament sol, ell i els seus pocs ministres. Tothom, pràcticament, era antifranquista!
Que fàcils que són les coses al 2012! Amb un tuit es pot fer justícia universal, conyeta sobre la mort d'una persona, o una mica de tot a la vegada. No calen explicacions; total, tampoc no hi cabrien. No cal justificar res! Segurament per a més d'un l'ideal hauria estat que els Estats Units bombardegessin Espanya, fent fora el tirà del poder. Tot és blanc o negre! Tot és fàcil!
I per la seva popularitat i longevitat, i també pel seu paper durant molts anys destacat en la política espanyola i gallega (això darrer perquè així ho van voler una majoria de gallecs), Fraga és el franquista per excel·lència; aquell a qui la societat de l'espectacle espanyola ha concedit el títol de vedette en vida del franquisme, fins a aquests darrers dies. Gent de la nostra autonomia s'escandalitza de Fraga, però aquí el xenòfob Josep Anglada, de Plataforma per Catalunya, va estar a punt d'entrar al Parlament a les eleccions del 2010, després d'una trajectòria com a militant dels partits franquistes Fuerza Nueva i Frente Nacional. I La Vanguardiaés un dels diaris més venuts a Catalunya, malgrat haver dedicat durant dècades portades elogioses al "gloriós" dictador. Però en aquests exemples i d'altres, el passat és molt més fàcil d'oblidar; Fraga is different.
Els "demòcrates" d'avui es fiquen indistintament amb el Rei, Fraga i Franco, i amb l'exèrcit i la Constitució quan els convé. Mentrestant els seus déus, els déus del nostre temps, són intocables: el mercat, el diner, el treball, el capital. Admiren la "productivitat" de la Xina (!!), país "modern" on s'hi pot fer turisme i negocis sense cap problema, igual que Qatar i tants d'altres. Frisen amb els seus iPhone i pontifiquen, extasiats en el seu error, sobre la pròxima desaparició del "llibre de paper". Presumeixen de ser "2.0", addictes a les "xarxes socials" i no sé quantes coses més. Es queden satisfets amb els seus "trending topics" contra la llei Sinde o de qualsevol altra campanya simple i fàcil de seguir. Tot molt políticament correcte...
No han llegit Guy Debord, i si ho fessin tampoc no entendrien que les seves simplificacions, la seva pèrdua del llenguatge i el seu consumisme estan al servei de la màxima expressió de la mercaderia en el capitalisme modern, que és l'espectacle. Que en el seu país de les meravelles digital, pur i demòcrata, han assolit la realització massiva, tecnocràtica i buida del soroll més "pur", o del més pur soroll.
Els nous "demòcrates" consideren que es poden burlar de la mort d'algú pel seu passat franquista, obviant que també en el seu historial polític va ser escollit democràticament pels gallecs com a president autonòmic. Però, què importen els vots d'uns quants milers de gallecs, quan del que es tracta és de denigrar algú que ha col·laborat amb l'anterior règim? Democràcia? Els demòcrates no la necessiten.
En la lògica d'una part de la població haver col·laborat amb el règim franquista és un pecat capital, convenientment singularitzat en els ministres i alts càrrecs d'aquell règim. És molt superior a qualsevol altre pecat i anul·la qualsevol acció política o de qualsevol altra mena posterior; res no és comparable a haver tingut una connexió amb el franquisme.
Naturalment que el règim franquista va ser autoritari i va causar un número important de víctimes, entre assassinats, ferits, perseguits, torturats i empresonats. Però ara sembla que es dibuixa un retrat del passat en el qual, míticament, la pràctica totalitat de la població era antifranquista i vivia a la clandestinitat. No hi havia ni un sol alcalde, ni un sol periodista, ningú, que col·laborés o donés suport a Franco... Franco estava completament sol, ell i els seus pocs ministres. Tothom, pràcticament, era antifranquista!
Que fàcils que són les coses al 2012! Amb un tuit es pot fer justícia universal, conyeta sobre la mort d'una persona, o una mica de tot a la vegada. No calen explicacions; total, tampoc no hi cabrien. No cal justificar res! Segurament per a més d'un l'ideal hauria estat que els Estats Units bombardegessin Espanya, fent fora el tirà del poder. Tot és blanc o negre! Tot és fàcil!
I per la seva popularitat i longevitat, i també pel seu paper durant molts anys destacat en la política espanyola i gallega (això darrer perquè així ho van voler una majoria de gallecs), Fraga és el franquista per excel·lència; aquell a qui la societat de l'espectacle espanyola ha concedit el títol de vedette en vida del franquisme, fins a aquests darrers dies. Gent de la nostra autonomia s'escandalitza de Fraga, però aquí el xenòfob Josep Anglada, de Plataforma per Catalunya, va estar a punt d'entrar al Parlament a les eleccions del 2010, després d'una trajectòria com a militant dels partits franquistes Fuerza Nueva i Frente Nacional. I La Vanguardiaés un dels diaris més venuts a Catalunya, malgrat haver dedicat durant dècades portades elogioses al "gloriós" dictador. Però en aquests exemples i d'altres, el passat és molt més fàcil d'oblidar; Fraga is different.
Els "demòcrates" d'avui es fiquen indistintament amb el Rei, Fraga i Franco, i amb l'exèrcit i la Constitució quan els convé. Mentrestant els seus déus, els déus del nostre temps, són intocables: el mercat, el diner, el treball, el capital. Admiren la "productivitat" de la Xina (!!), país "modern" on s'hi pot fer turisme i negocis sense cap problema, igual que Qatar i tants d'altres. Frisen amb els seus iPhone i pontifiquen, extasiats en el seu error, sobre la pròxima desaparició del "llibre de paper". Presumeixen de ser "2.0", addictes a les "xarxes socials" i no sé quantes coses més. Es queden satisfets amb els seus "trending topics" contra la llei Sinde o de qualsevol altra campanya simple i fàcil de seguir. Tot molt políticament correcte...
No han llegit Guy Debord, i si ho fessin tampoc no entendrien que les seves simplificacions, la seva pèrdua del llenguatge i el seu consumisme estan al servei de la màxima expressió de la mercaderia en el capitalisme modern, que és l'espectacle. Que en el seu país de les meravelles digital, pur i demòcrata, han assolit la realització massiva, tecnocràtica i buida del soroll més "pur", o del més pur soroll.
