La cerimònia d'entrega dels 83ens premis de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units, que es celebrarà el proper 27 de febrer, comptarà amb alguns convidats poc habituals. Al costat de pel·lícules nominades tan poc inspiradores com Cigne Negre o La xarxa social hi haurà, en la categoria de parla no anglesa, la interessantíssima pel·lícula grega Ullal (Kynodontas); i en la categoria de documentals, la raresa signada per Banksy que avui comento. [1]
La pel·lícula ve molt marcada per la peculiar fama del seu director. Com tots els personatges que oculten la seva identitat i imatge als mitjans (serà interessant veure què fa amb la seva invitació per a la gal·la), Banksy sembla haver cobrat una fama molt més gran que si li haguéssim vist la cara des del primer moment. Autor de graffitis, murals, quadres i tota mena d'art visual, Banksy ha transgredit també les fronteres de l'art com a mercaderia separada, i ha cridat l'atenció penjant quadres seus a importants museus d'amagat, pintant el mur de separació instal·lat per Israel a Cisjordània, o instal·lant una escultura que evoca els presoners de Guantánamo en ple parc d'atraccions de Disneyland.
Aquestes accions diferencien certament Banksy d'Antoni Tàpies, però no pas tant de nombroses persones que han fet accions similars de trencament dels límits de l'art [2]. El seu ús formal de la tècnica de la tergiversació i la crítica a la societat mercantil que hi ha en algunes de les seves obres han fet que se l'emparentés amb els situacionistes [3]; una connexió que, vista la participació de Banksy en el mercat de l'art, no pot ser més que superficial. En qualsevol cas, ningú no pot negar-li les ganes de donar-li una bona sacsejada a l'ordre artístic establert.
Banksy ha debutat al cinema amb una pel·lícula força interessant i, a més, entretinguda de veure degut a les dosis d'humor, ironia i surrealisme que conté. Però a més té la virtut d'assajar amb èxit un delirant funambulisme entre el documental i la història de ficció. Té ànima de documental, ja que allò que narra ha succeït en el món real; el que passa és que aquesta realitat no sabem ben bé com prendre'ns-la. Com un fet espontani? Com una broma orquestrada?... I això és degut a aquesta contradicció vivent que porta per nom Thierry Guetta.
Thierry Guetta és un ciutadà francès que segueix per afició els passos dels artistes de carrer, filmant d'una manera absurdament minuciosa la seva activitat. Guetta comença a sentir-los parlar de Banksy, que és més inaccessible i es converteix aviat en una obsessió per a ell. El retrat d'aquestes accions al carrer i de la cerca de Banksy com una icona inabastable em sembla la part més agraïda i interessant de la pel·lícula, tot i ser la menys trencadora, ja que durant aquesta fase es manté en els esquemes del documental clàssic.
La transformació que experimenta Guetta a la segona part del film desafiaria el sentit comú de qualsevol. I tanmateix sembla ser que va passar així realment. Tot fa pensar que estem davant d'un documental realista sobre uns fets surrealistes.
La part final de la pel·lícula es centra en posar en evidència l'arbitrietat del mercat de l'art. Banksy critica la manera com funciona el mercat de l'art [4] amb un argument irrefutable: "mireu per quina tonteria esteu pagant 30.000 euros!"
Tanmateix, aquesta part de la pel·lícula em mereix un parell de comentaris. En primer lloc, qualsevol debat seriós només es pot plantejar sobre obres que no siguin bajanades, com algunes de les que en un moment de la pel·lícula es posen a la venda. Si es genera voluntàriament material ridícul l'únic que es demostra és que hi ha beneits, no que el sistema mereixi ser enderrocat. I val a dir que les dues exposicions amb material ridícul que va organitzar Banksy van ser fora dels circuits professionals de l'art i no hi ha una gran evidència de vendes sostingudes en el temps més enllà dels dies de fira pròpiament dits. Paradoxalment, doncs, Banksy hauria demostrat que els tontos piquen, però els professionals del mercat de l'art no han entrat en el seu joc.
I en segon lloc, aquest mercat no és sostingut per ningú de la classe treballadora, sinó per un subconjunt ínfim de la població mundial que pot permetre's gastar-se aquests excedents de capital en especulacions. Això limita l'abast de la crítica de Banksy: sí, molt bé, és absurd pagar 30.000 euros per una imatge d'Elvis modificada amb Photoshop; però és que resulta pràcticament impossible trobar ningú que estigui disposat a fer-ho. Les èlits i la classe mitjana-alta capitalistes que estan acostumades a invertir en un mercat on el valor de canvi és purament tautològic (es compra allò que es cotitza i es cotitza allò que es compra) no són un grup representatiu. I el qui miri la pel·lícula segurament no es sentirà al·ludit perquè ell, si tingués 30.000 euros, els dedicaria a pagar-se el seu habitatge, un vehicle o les vacances de deu anys seguits.
_____
[1] Val a dir que els premis Oscar honorífics d'enguany també seran d'un nivell molt destacable: al mític actor Eli Wallach, al documentalista Kevin Brownlow i al cineasta Jean-Luc Godard.
[2] Només per exemple, en aquest blog s'ha parlat anteriorment de Christian Jankowsy, amb motiu de This I Played Tomorrow i de la seva instal·lació d'estàtues vivents a la Rambla.
[3] Sobre aquest punt recomano l'interessant text Conceptos situacionistas: La tergiversación al blog Zozobrando. La seva conclusió no és precisament optimista: "Esto es una prueba, o quizás no, pero a mí parecer es así de simple, los impactantes y prometedores métodos propuestos por los situacionistas se han convertido a lo largo de la historia de su uso por varios sectores de la sociedad y de diversos ámbitos y subculturas sociales en un método a veces simple y simplista, a veces impactante y provocador, pero siempre fruto y producto de consumo de la sociedad mercantilizada."
[4] Una crítica més elaborada sobre aquest tema la va fer d'Anselm Jappe en un article del volum El absurdo mercado de los hombres sin cualidades (Ed. Pepitas de Calabaza, 2009), que insisteixo a recomanar.
