25-N: Plantejament

Independentisme

La mesura més recent de l'opinió dels catalans sobre la independència de Catalunya la tenim a la segona onada de 2012 del Baròmetre d'Opinió Política, elaborat pel Centre d'Estudis d'Opinió i publicat el 27 de juny del 2012. El baròmetre contempla la independència en dues preguntes, que reprodueixo a continuació.

Els resultats d'aquesta enquesta no permeten una interpretació monolítica. Per una banda, quan es pregunta els ciutadans per les seves preferències en quant a l'estatus de Catalunya (pregunta 28), l'opció escollida per més ciutadans (un 34,0%) és l'estat independent. La segona opció amb més partidaris és que Catalunya sigui un estat dins una Espanya federal. La tercera és que sigui una comunitat autònoma d'Espanya (l'estatus actual). La quarta, a molta distància, que sigui una regió d'Espanya. Les esmentades segona, tercera i quarta preferències dels catalans impliquen totes elles una permanència dins d'Espanya. Si es sumen els seus percentatges s'obté un 59,8% de ciutadans que prefereixen opcions no independentistes; una xifra bastant superior a l'esmentat 34,0% que opten per un estat independent.

Per una altra banda, si als mateixos ciutadans se'ls planteja una opció "a tot o res" en què se'ls pregunta què farien en el supòsit d'un referèndum per decidir la independència de Catalunya (pregunta 29), aleshores una majoria absoluta (un 51,1%) afirmen que votarien a favor; molt per sobre dels que diuen que hi votarien en contra, que són el 21,1%. Mirant aquesta pregunta es pot concloure que l'independentisme li treu ni més ni menys que trenta punts d'avantatge al no independentisme; una conclusió que no concorda gens amb l'anterior.

L'opció de l'estat independent està en augment en les preferències dels catalans. Tornant a la pregunta 28, si es consulta l'evolució històrica dels resultats [1] es pot observar que aquesta opció ha anat augmentant al llarg del temps, des de xifres que oscil·laven al voltant del 14% en els anys 2005 i 2006, fins a l'actual, que més que duplica aquest percentatge.

Una enquesta només és una fotografia de l'estat d'opinió en un moment donat, i no se'n pot desprendre cap acció política de forma automàtica. Algú pot copsar aquest estat d'opinió i decidir treballar perquè el percentatge de partidaris de l'estat independent augmenti, i algú altre pot copsar-lo, també, i intentar aconseguir que aquest minvi. El resultat d'una enquesta no és mai, per si sol, un argument suficient per donar per vàlides o no determinades propostes polítiques; aquestes correspon a les candidatures electorals de presentar-les de forma clara als ciutadans, que els donaran més o menys suport amb els seus vots.

Punt d'inflexió

D'ençà del dia que es va fer aquesta enquesta hem viscut uns fets sense precedents històrics. En primer lloc, el passat 11 de setembre va fer-se a Barcelona  la manifestació més gran de la història de Catalunya en número d'assistents (uns 600.000, segons les fonts més versemblants [2]); una manifestació independentista convocada per l'Assemblea Nacional de Catalunya amb el lema "Catalunya, nou estat d'Europa".

En els dies següents a aquesta manifestació, i en bona mesura sota la seva influència, s'han produït una sèrie de novetats en el panorama polític.

1. El posicionament del President de la Generalitat, Artur Mas, expressat en un discurs l'endemà, a favor de que Catalunya avanci fins aconseguir un estat propi. Malgrat no concretar gaire ni marcar-se dates, sens dubte representa un punt d'inflexió en el tradicional discurs de govern nacionalista i autonomista, però no independentista, de Convergència i Unió.
2. La convocatòria d'eleccions anticipades per part del president, acompanyat d'una aposta personal perquè aquestes siguin "plebiscitàries" i recullin el suport democràtic dels catalans a la seva proposta d'exercici del dret d'autodeterminació. Val a dir que aquesta convocatòria és conseqüència immediata de la negativa del govern espanyol a negociar la proposta de pacte fiscal que constituïa la principal proposta del programa electoral de la força política que va guanyar les eleccions, CiU.
   
3. El suport de la majoria del Parlament (84 vots a favor de CiU, ERC, ICV, SI, un diputat no adscrit i un diputat del PSC; 21 vots en contra del PP i Ciutadans; i 25 abstencions del PSC) a una proposta de resolució per convocar, "prioritàriament" durant la pròxima legislatura, una consulta perquè els catalans puguin determinar "lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu". Malgrat que el Parlament havia expressat en alguna ocasió que Catalunya "no renunciava" al dret d'autodeterminació, mai no havia resolt res de tan concret en aquest sentit.

Eleccions
I així arribem a unes eleccions al Parlament, les desenes des de la transició, que el president titlla de "plebiscitàries". I tanmateix, un president autonòmic no té la potestat de canviar la naturalesa d'unes eleccions iguals en naturalesa a aquelles de les quals se'n deriva el seu propi mandat. Artur Mas pot dir el que vulgui, però en les seves competències hi ha el poder de convocar eleccions anticipades; no pas el de donar-los un contingut o un altre.

Els processos electorals es desenvolupen, nogensmenys, en el marc de la societat de l'espectacle, la dimensió mediàtica de la qual mai no dóna lloc a raonaments gaire complexos. No hi ha dubte que el plantejament de Mas és el que acabarà prevalent. No només per la seva influència del seu discurs, sinó sobretot perquè aquest s'encavalca en una onada imparable de debat al voltant de la sobirania. Si es consumeixen mitjans informatius en llengua catalana, el tema estrella i gairebé únic és el sobiranisme, en aquests dies; i els mitjans castellanoparlants s'han acabat impregnant d'aquest mateix ambient. Fins a cert punt és lògic, després d'una manifestació de les dimensions de la d'aquest setembre, després que les estelades i les senyeres s'hagin instal·lat a bastants balcons, després de la sensació d'afartament d'un cert catalanisme, exactament del mateix que ara es converteix a independentista, envers una Espanya que mai no ha abandonat els paràmetres de la Constitució de 1978.

No ajuda a evitar la polarització del discurs el fet que l'alternativa que es planteja per part de l'esquerra parlamentària (principalment ICV-EUiA) sigui el "no a les retallades", un argument que ha acabat tan simplificat, tan despullat, tan magre, que s'esgota en si mateix, en la seva pròpia enumeració. Això mai no hauria d'haver passat, però ha passat. Tres dels quatre forces polítiques que han contribuït a l'endeutament desmesurat de Catalunya, ICV-EUiA, ERC i el PSC, han descobert que després del desastre a què ells van contribuir, el "no a les retallades" és un mantra electoralment efectiu. I els "indignats" i els suposats "radicals" els dónen la raó. No és una baça gaire sòlida per a res. No evita el debat sobre l'opció nacional. Els progres diran "no a les retallades", es quedaran tan panxos i passaran a discutir sobre el tema nacional. Però la batalla per enriquir el debat mediàtic sobre polítiques ja fa bastants anys que està perduda sense remei. Deixem-ho estar, doncs.

El que escollirem el 25 de novembre són 135 escons del Parlament de Catalunya. Els atorgarem a 135 persones, que s'organitzaran en grups parlamentaris. Algun d'aquests grups presentarà un candidat a president, aconseguirà la investidura i donarà suport parlamentari al govern que aquest designi. I aquest nou govern mantindrà la precària gestió a partir de la realitat actual, amb perill de suspensió de pagaments inclòs. I aplicarà també el seu programa, si és el cas i amb el ritme que consideri adient, pel que fa a l'autodeterminació dels catalans. És possible que es marqui com a objectiu assolir un estat independent.

Aquest serà un element decisiu en el debat. Amb tots els matisos sobre temps i ritmes que es vulgui, però en aquestes eleccions som cridats a expressar la nostra opinió sobre el projecte, l'estatus, la naturalesa del futur que desitgem per a Catalunya. No és el moment de restar indiferents, sinó de ser-hi, escoltar, pensar i parlar, sense que ens vencin la por ni el dogmatisme.

___
[1] Vegeu Viquipèdia: Estudis del suport social a la independència de Catalunya, apartat Centre d'Estudis d'Opinió.

[2] Vegeu Wikipedia: Manifestación "Catalunya, nou estat d'Europa".